Lluís Llach - Camp del Barça - 6 de juliol de 1985

Poc falta perquè fa façà deu anys d’un altre recital històric i d’un altre disc històric, Lluís Llach una altra vegada. Perquè acaba d’eixí al mercat en doble elapé gravat en directe durant el recital oferit el sis de juliol amb el Camp Nou ple d’una gentada entusiasta que es féu coautora de la festa. En fórem cent mil que tinguérem la sort d’assistir-hi. Cent mil que ara tindrem l’ocasió de recordar-la. Aquell dia quedarem enlluernats per l’espectacle, però ara, reposadament, podem gaudir-ne dels matisos. Perquè el disc – i consol per als qui no hi anàren! – és sobretot una bona dosi de música molt ben gravada i millor interpretada. Són dinou músics, és Lluís Llach improvisador dels recitals i un poc (llàstima que no hi haja manera de reproduir-ho en tota la dimensió) d’una coral envejada de milers i milers de veus. El disc conté alguna de les més antigues cançons (“El jorn dels miserables”, “Que tinguem sort”) que demanaven una nova versió feia temps. Personalment, sempre he considerat I si canto trist, com el millor disc de Llach, i en concret, aquestes dues peces com de les millors. Tenir-ne ara noves versions distintes és un regal que cal agrair. Junt amb això “Ítaca”, “Campanades a morts”, “El meu amic el mar”, i un grapat de més fins a les darreres; fins a l’emocionant “Cant de l’enyor”, amb Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, i el ritual, “L’estaca”, entonat – si fa o no fa – amb tant d’entusiasme com fa deu anys, o amb més ull viu. V. Partal. El Temps (Setembre 1985)